La familia...

Pues continuen comportant-se com a ... Amb ressentiment, volen tenir la raó en les seves argumentacions sempre per llavors tirar-s'ho en cara. Joder, jo crec que estaria millor sense les discusions constants i els retrets, però de moment a esperar que arribin bons temps, complicat, ja ba molt que duren els dolents.
Tot plegat una gran merda.

Va bé a ratos. Potser es que aquest finde estaré per Barna i trencaré amb la rutina diaria de casa i del poble, això em fa sentir amb ganes.
M'està costant molt adaptar-me a la vida del poble, cap cosa nova, tot sempre igual (mateix bar, mateixa gent, mateixes converses...). Per la meva part procuro anar a correr, fer senderisme de tant en tant i passo bastantes estones a un estudi que em vaig muntar a les golfes de casa on estudio anglès, escolto música, navego i intento contactar amb empreses que necessitin algun currante. La vida al poble sumada a que l'actitut de la famili és bastant negativa, fa que passi periodes bastant fastiguejat.
Es cert que necessitaria cambiar de lloc, però ara per ara és impossible, ja vaig estar-me un mes per Barna a un pis compartit i vaig estar molt bé, però els meus estalvis són finits i com que no vaig conseguir curro, no m'ho podria permetre per massa temps.
En fi, a seguir esperant a que vinguin millors temps i poder fotre el camp.
Merci pel vostre interès.

Doncs la meva família també m'ha ajudadt quan he estat malament, pero com no visc amb ells, nomes amb mon fill, ara poc ens veiem.
Com ja em van ingressar i em van diagnosticar i medicasr, jo crec que pensen que mai més em posaré malalta i no parlem mai del tema.
Tampoc tenim massa relació, només amb la mare, lés gran i tinc assumit que pensem diferent,pero de vegades m'exalta els nervis,pobra.
Stared jo penso com la Infinit, mira d'investigar i mentres no t'involucris gaire en les discussions, sempre pots dir que no t'atabalin, que no et convé alterar-te..Això és el que sempre diuen els metges, oi
Esperem veure't aviat per aquie Barna, cuida't força i ànims

Com va Stared?

Jo la veritat és que he tingut molta sort amb la meva familia, tant perquè no hi ha problemes o discusions, com perquè m'han donat sempre molt suport.
Si d'alguna cosa em puc queixar es de que estiguin molt a sobre. La meva mare és molt patidora i jo dons des dels 13anys que vaig tenir la primera crisi dons.... li he donat marge sense adonar-me'n. Abans em trucaven cada dia, ara cada dos dies, a vegades (poques) tres.

Entenc que la teva situació és molt complicada i trobo que és molt fàcil dir que intentis fer una vida a part quant estas vivint sota el mateix sostre que ells.
Jo més aviat miraria de com pots fer per tornar a viure independent: buscant una feina de temps parcial que et permeti compartir pis, per exemple? mirar si hi ha alguna ajuda, centre de treball.... no ho sé eh? investigar una mica per aquí potser..

Molta sort!!!

Bones, vaig obrir un post semblant al foro antic, però la història continua.
Ahir vaig anar a la psiquiatra, i bueno, lo de sempre (medicació, rutines, analitiques...) però llavors em va preguntar com anava tot i vaig explotar.
Fa un any i mig que vaig tornar a casa dels pares, portava vivint uns 19 anys a Barna però per qüestions de curro i històries varies, em vaig veure obligat a tornar. Sabia que la convivència seria un pel díficil, ells feien la seva vida i jo la meva, però amb voluntat ens en podriem sortir. En realitat continuen els vells vicis de sempre. El meu pare té una actitut molt negativa enfront la vida i ademès viu al passat, es va quedar als anys 70 i no veu que les coses han canviat en tots els aspectes. Ha perdut l'il·lusió per tot, excepte pel puto futbol i el bar.
I ma mare viu en un altre mon, entre noveles i xafarderies de poble, passa el temps. A part les discusions entre ells em foten a mil, normalment son per xorrades.
Es una putada, perque jo sense ser un fill exemplar, els vull. Però trobo a faltar sobretot una figura paterna de qui aprendre, rebre consells, en fi, tenir una referència.
La psiquiatra em va dir que lo millor podria ser, intentar viure al marge de les discussions (no participar-hi), procurar fer una vida "independent" fent les coses a la meva manera i trobant temps per dedicar als hobbies, estudis, amistats i recerca de feina.
Això és el que intento fer, però al viure amb ells, no em resulta fàcil escapar-me de totes les mogudes que munten.
Bueno, us he fotut una bona parrafada. Us trobeu o us heu trobat en alguna situació similar? Algun consell?
Merci per llegir.
SAlut