Tot i que em creia fort i ferm com una roca

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i de sensibilitat tendre.
No m´he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m´agrada la rigidesa en l´home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat despert cap nit
pels insomnis de l´amor, ni aquell
a qui el desig no li ha doblat mai el cos.

Jo, que només parle d'amor,
he estat cruelment colpejat a pedrades.
Jo, que rebutge les vileses
i estime sols al que és bo i bell alhora.
Ara penedit, ara abrandat,
plore pels meus pecats i gemegue per les ruïnes.
En sentir por, suplique, em queixe, em dolc;
Quan ve la calma, però, m'oblide de les culpes.

Sóc talment la tendra branca del salze
que el vent du de banda a banda.

(Ibn Khafaja, poeta andalusí d'Alzira, València, segle XI)