tornada després d'un temps

Bona nit,
Estic d'acord amb els consells de jrcruz. És el que es denomina psicoeducació. Per tal de tractar el trastorn amb un mínim de garantia d'èxit és necessari tan la medicació com la psicoeducació, que podríem dir que és aprendre a viure amb el trastorn i tornar a l'estat d'eutímia.
El que trobo dificilíssim és lluitar contra les idees depressives. Aquestes van marxant com més eutímic un es trobi. El que m'agradaria dir-te és que provessis ho de l'hospital de dia. Mira, jo vaig estar ingressada 15 dies i gràcies a això vaig descobrir lo de la psicoeducació (i vaig fer bons contactes, jeje; la gent em deia que feia bona cara...). No se sap mai, el NO ja el tens, oi?? La qüestió és buscar qualsevol eina per tal de lluitar contra aquest trastorn que limita a la nostra vida.
Bé, aquesta és la meva aportació.
Ànims!!!
Salut i peles!!!

hola wapa (gups...quina confiança si no ens coneixem de res i de tot).
En principi dir-te que ets de la meva quinta, bona anyada vive dios. Entrant en matéria:
El primer és que tu et trobis el millor possible donades les circumsptàncies. El passat l'has d'oblidar (no es pot canviar)i has de viure el present, el día a día.
Jo crec que has de parlar seriosament amb el teu PSQ y a veure si arregla el símptomes que et d'estorben. Si no demana una segona opinió.
Referent al futur, que et donin l'I. absoluta (que és la millor), depen segons el meu PSQ de les perspectivas que pugis tenir referent a la teva valúa per poder treballar en un futur. Jo personalment penso que no hauríes de tenir cap problema per obtenir la Incapacitat. donat el teu historial i si fa falta sobreactùa un pelín només.
A dia d'avui veig que ja utilitzes les teves estratègies...jo et recomanaría:
No dormir + de 8h.
No fer migdiades.
No creuret que no serveixes per res, ni que tens un buit total ni totes aqueste chuminades que tots sabem que ens passen pel cap en estat depressiu ¿has intentat alguna terapia?
Fes esport.
Obligat a fer coses que abans t'agradaven, encara que ara no sigui així.
En definitiva viu la VIDA la teva VIDA.
Petons i abraçades (segueixo amb la confiança...és que no aprendré mai)

Blai escrigué:Hola Nanet. Llegint la teva història m'imagino com de dur ha de ser estar vivint-la. Jo tinc problemes que al costat dels teus són molt lleugers i tot i així em fan sentir a vegades tan desesperat que trobo molt admirable l'esforç que fas per tirar endavant. Per qualsevol cosa que necessitis aquí estem. Una forta abraçada!

Gràcies Blai per les paraules. Be,no puc fer altre cosa que mirar de sortir-ne com pugui. Ara fa uns dies que la depresió va cedint i vaig cap amunt lentament, aixó dona més ánim i deixa entreveure més solucions, o almenys una óptica menys catastrofista de tot plegat. No et desesperis i fes els possibles per valorar en la mesura que puguis tot el que tens, ni que sigui per comparació com fas amb els problemes que tinc jo, almenys aixi servirán d'algo bo per algú. Una forta abraçada per tu també.

Hola Nanet. Llegint la teva història m'imagino com de dur ha de ser estar vivint-la. Jo tinc problemes que al costat dels teus són molt lleugers i tot i així em fan sentir a vegades tan desesperat que trobo molt admirable l'esforç que fas per tirar endavant. Per qualsevol cosa que necessitis aquí estem. Una forta abraçada!

Hola a tots, soc Nanet i torno a escriure aqui després de molts mesos d'ausencia. Vaig caure en una fase depresiva de la que tot just estic sortint molt lleument, controlo be les tardes i ja puc sortir al carrer, però els matins encara son força infernals. Temors i temors, el dia pel davant com una enorme paret vertical per escalar, quan van pasant les hores es va fent més lleuger. Segueixo de baixa, ara ja en temps de prórroga,aviat cumpliré els 18 mesos i s'haurá de veure que decideix el tribunal medic pel meu cas. El convinat que prenc em va be pero no aconsegueixo encara una eutimia suficient, almenys els pensaments suicides han cedit practicament, llevat d'alguns moments aillats i controlables. Visc sola des que per l'internament que vaig tenir fa un any, el meu fill de 12 anys sen va anar a viure amb el seu pare, ha estat durísim. Tampoc no tinc cap feina esperant-me darrera d'aquesta baixa actual en cas de que em donin l'alta, tinc 51 anys i no será fácil. Miro de concentrar-me en el present inmediat, en el dia a dia, però em costa molt no pensar en que faré, de que viuré, i aquests pensaments em donen ansietat y no ajuden gens per la depresió. Però ni puc canviar la situació laboral, ni deixar de pensar-hi. Aquesta és la lluita de cada dia. M'han parlat de la possibilitat de l'hospital de dia, em sembla que és de les 9 del mati fins les 5 de la tarda, almenys el del meu poble. Es fa servir com una alternativa a l'ingrés en casos de canvis de tractament i coses aixis. No sé que fer. Algu de vosaltres ha fet servir aquesta modalitat d'hospitalització? com us a anat? quina opinió en teniu?. Be, qualsevol cosa que em pogueu comentar em será de molt servei, segur. Una abraçada i molts ánims a tots els que compartiu des d'aquestes pagines.